#82. MOUTH / BOCA

I move to keep things whole / Jo em moc per mantenir les coses senceres

MOUTH

The mouth is a symbol of creative action and of destruction, a point filled with ambiguity and a convergence of opposing forces. In and out, beginning and end, inhale and exhale. It embodies the sound of the origins: verb, breath of life, and food comes in and out of the mouth. In the Old Testament, mouth and fire are associated with destructive impulses and there are many descriptions of ferocious animals that spit fire. Jung hypothesizes a synesthetic bond between mouth and fire, as if listening to colors or seeing sounds stablishes a physiological sensorial link between sound emanating from the mouth with brightness and burning. Compulsion through the mouth manifests itself in mythical great monsters such as the giant Polyphemus or the titan Cronos/Saturn: they devour human beings and swallow them. Medieval iconography presents doors with dragon mouths or giant fish that lead to inner abysm. The representation of mouthless heads statues appear relatively frequently in Celtic traditions and may be the equivalent of the blind visionary but in the form of a mute poet who speaks without words. The mouth is a highly sensitive organ, which infants use to the fullest extent to discover the nature of objects in their surroundings. The mouth is also an emblem of love, kisses are an archetypal image of the union with the whole.

“You can't possibly be afraid of death, really, you can only be afraid of life.”

Carl Rogers

---

BOCA

La boca és el símbol del verb creador i del devorar, es tracta d’un punt carregat d’ambigüitat i de convergència de forces oposades. Interior i exterior, crear i destruir, inhalar i exhalar. La boca encarna l’emanació original, el so primigeni: la paraula, l'alè vital i els aliments entren i surten a través seu. A l’Antic Testament s’associa la boca i el foc en relació a l’impuls destructiu i és freqüent la descripció d’animals ferotges que escupen foc. Jung parla d’una sinestèsia entre la boca i el foc, com si hi hagués un lligam fisiològic quan s’escolten colors o es veure sons que connecti el so i la parla amb el brillar i el cremar. La compulsió a través de la boca es manifesta en grans monstres mítics com el gegant Polifem o el tità Cronos/Saturn: devoren els éssers humans i se’ls empassen. A la iconografia medieval són habituals les portes amb boques de drac o de peixos gegants que condueixen a les profunditats inferiors. La representació d’estàtues de caps sense boca apareix amb relativa freqüència en les tradicions cèltiques i podrien ser l’equivalent del cec clarivident però en forma d’orador mut que s’expressa sense paraules. La boca és un òrgan amb multitud de terminacions nervioses altament sensibles, que els bebès aprofiten al màxim per descobrir la naturalesa dels objectes del seu entorn. La boca també és emblema de l’amor, els petons són una imatge arquetípica de l’unió amb el tot.

“No pots tenir por de la mort, en realitat, només pots tenir por a la vida.”

Carl Rogers