#77. NOSE / NAS

Incredible the Lodging, But limited the Guest / Increïble l’Hestatge, però l’Hoste, limitat.

Incredible the Lodging,
But limited the Guest.

Emily Dickinson

NOSE

The nose is the image of intuition and instinct, it is inseparable from our emotional core. We smell sympathies and antipathies. The Egyptians considered it to be the most important sensorial organ of our body, they took special care to protect it during mummification and amputated the nose of their enemies to prevent them from surviving in the world of the dead. Several Siberian and Sámi people amputate the noses of bear and foxes and place the skin on their faces to absorb the animal powerful sense of smell. The tengu of Japan are diabolical spirits represented in the form of big-nosed elves: in Japanese popular culture proud people are considered to have a long nose. The iconography of hell is usually putrefactive, linked to the smell of rotting and sulfuric acid, but paradise is perfumed with the fragrance of lotus and roses. Detectives like Sherlock Holmes are usually depicted with specially refined olfactory abilities. Gogol, who had a really peculiar nose, considered, like the Egyptians, that the nose was the most important sensorial organ of our body. In 1835 he published The Nose, a surreal tale in which the protagonist's nose becomes alive and it begins to explore the streets of Saint Petersburg, pursued by the police. Modern science investigates if smell was the predominant sense prior to the hegemony of eyes and ears: the brain's evolution could arise from a pair of primitive olfactory receptors located on the spinal cord. In any case, the nose constitutes a direct perceptory organ to remember repressed experiences and it opens an immense perceptual territory of indescribable odors and flavors.  

“The longer and more carefully we look at a funny story, the sadder it becomes.”

Nikolai Gogol

---

Increïble l’Hestatge,
però l’Hoste, limitat.

Emily Dickinson (traducció de Marcel Riera)

NAS

El nas és la imatge de la intuïció i l’instint, inseparable del centre emocional. Flairem les simpaties i les antipaties. Els egipcis consideraven que era l'orifici més important del cos, posaven una cura especial per protegir-lo durant la momificació i amputaven el nas dels enemics per evitar que poguessin sobreviure en el món dels morts. Diverses tribus siberianes i lapones amputen els nassos dels ossos i de les guineus, n’escorxen la pell i se la posen sobre la cara per posseir el seu poderós olfacte. Els tengu del Japó són esperits diabòlics representats en forma de follets nassuts: la cultura popular nipona considera que les persones orgulloses, excessivament vanitoses, tenen el nas llarg. La iconografia de l’infern sol presentar un espai putrefacte, lligat a l’olor de podrit i a la fortor del sofre, en canvi, el paraís està perfumat amb la fragància de lotus i roses. Els detectius, Sherlock Holmes n’és un bon exemple, solen ser representats amb habilitats olfactives especialment refinades. Gógol —a banda de tenir un nas realment peculiar— considerava, igual que els egipcis, que el nas era l’òrgan més important del cos. El 1835 va publicar “El Nas”, un conte delirant en què el nas del protagonista agafa vida pròpia i comença a explorar els carrers de Sant Petersburg, perseguit per la policia. La ciència moderna investiga si l’olfacte va ser el sentit predominant abans de l’hegemonia de la vista i l’oïda: l’evolució del cervell podria sorgir d’un parell de receptors olfactius primitius situats sobre la medul·la espinal. Sigui com sigui, el nas constitueix una via directa per reviure experiències soterrades en l’oblit i obre un territori perceptiu d’una riquesa de matisos, olors i sabors indescriptible.

“Com més atenta i curosament observem una història divertida, més trista es torna.”

Nikolai Gógol