#65. CAT / GAT

'Tis Life's award—to die / El premi de la Vida és morir

The Whole of it came not at once—
'Twas Murder by degrees—
A Thrust—and then for Life a chance—
The Bliss to cauterize—

The Cat reprieves the Mouse
She eases from her teeth
Just long enough for Hope to tease—
Then mashes it to death—

'Tis Life's award—to die—
Contenteder if once—
Than dying half—then rallying
For consciouser Eclipse—

Emily Dickinson

CAT

Loved and hated, beneficial and malevolent, the complex nature of cats—domestic and wild at the same time—produce a symbolic richness full of contractions in most cultural traditions. The domesticated animal and the wild feline live within the cat, walking through the houseroom as if they were in the African savannah: cats determine the conditions of the relationship with humans. They come and go like fog. In ancient Egypt, cats were venerated as lunar forces and were consecrated to the goddess Bastet, the benefactor and protector of humans. Christianity associated cats with the subversive power of the devil, able to steal the soul of the dead or the breathing of children, they were related to witches. In Muslim tradition, the cat (qatt) is endowed with baraka (benediction, charisma, gift), except if it is black. A black cat is a jinn —a kind of amoral creatures, little genies, not necessarily malignant, they are usually prankers and malevolent tricksters— which should be greeted when it enters a room at night. In many cultures, the black cat is a symbol of bad omen, death and darkness. Cats can be muse of creative energies, their precise sense of smell can guide us to the land of here and now, an abandoned land by the excessive rationality of the contemporary world.

“The problem with the reflection is that before we look into the mirror, we fix ourselves. And so what we see is what we hope to see. Before we take a stealthy look at the dark glass of a parked car or a store window, we have already made the face or the gesture we hope to see. We adapt to the observation shock. Seeing us really calls for a different approach.”

On Connection by Kae Tempest

---

Tot plegat no va arribar d'una vegada,
va ser un gradual Assassinat,
una Escomesa i després una oportunitat de Viure
per cauteritzar la Felicitat.

El Gat indulta el ratolí,
les dents no l’estrenyen tan fort,
el temps just de temptar l’Esperança,
després l’esclafa fins la mort.

El premi de la Vida és morir,
més satisfactori si és d’un sol cop
que morir a mitges i després refer-se
per a un Eclipsi més conscient.

Emily Dickinson (traducció de Marcel Riera)

GAT

Admirats i odiats, benèfics i malèfics, la complexa naturalesa dels gats —domèstics i salvatges a la vegada— es concreta en una riquesa simbòlica plena de contraccions en la majoria de tradicions culturals. L'animal domesticat i el felí salvatge conviuen dins del gat, passegen pel saló de casa com si estiguessin a la sabana africana: els gats determinen les condicions de la relació amb els éssers humans. Vénen i se'n van com la boira. A l’antic Egipte, els gats eren venerats com a forces lunars i estaven consagrats a la deessa Bastet, la benefectora i protectora dels humans. El cristianisme associava el gat amb el poder subversiu del diable, capaços de robar l'ànima dels morts o la respiració dels infants, se'ls relacionava amb les bruixes. En la tradición musulmana, el gat (qatt) està dotat de baraka (benedicció, carisma, do), excepte si és negre. Un gat negre és un jinn —una espècie de criatures amorals, petits genis trapelles, no necessàriament malignes, solen ser bromistes i engalipadors—malèfic que convé saludar quan entra de nit en una habitació. En moltes cultures, el gat negre és un símbol de mal auguri, de mort i foscor. Els gats poden ser musa de les energies creatives, el seu oflacte precís ens pot orientar per ensenyar-nos el camí cap a la terra institiva de l’ara i aquí, abandonada per l’excessiva racionalitat del món contemporani.

“El problema del reflex és que abans de mirar-nos al mirall ens arreglem. I així el que veiem és el que esperem veure. Abans de fer un cop d’ull furtiu al vidre fosc d’un cotxe aparcat o d’un aparador, ja hem fet la cara o el gest que esperem veure. Ens adaptem pel xoc de l’observació. Veure’ns de veritat demana una aproximació diferent.”

Connectar de Kae Tempest