#26. MIST / BOIRA
Bear only perfumes and the scent of healing herbs to just men’s fields. / Tragines només perfums i l’efluvi d'herbes remeieres fins als camps dels homes.
MIST
Low-anchored cloud,
Newfoundland air,
Fountain-head and source of rivers,
Dew-cloth, dream drapery,
And napkin spread by fays;
Drifting meadow of the air,
Where bloom the dasied banks and violets,
And in whose fenny labyrinth
The bittern booms and heron wades;
Spirit of lakes and seas and rivers,—
Bear only perfumes and the scent
Of healing herbs to just men’s fields.
Henry David Thoreau
MIST
Mist is a symbol of indeterminacy and represents an evolutionary moment when old forms are fading but a new model has not yet emerged. The fusion of water and air erases the boundaries between the phases of transformation, the provisional dimming of the eye is necessary to advance. Mist is associated with the earth rather than the sky, the Scandinavian traditions usually see it as a demonic space full of monsters, and in the eastern world it is usually tied to a soft oneiric light omnipresent in Japanese old paintings. Irish myths evoke the mist in relation to the music of the afterlife, the Síd, and in the 8th-century myth of The Voyage of Bran, there is a dialogue of a beautiful mist that is a prelude to a transcendent revelation. T.S. Elliott envisioned the mist as a yellow cat “that rubs its back upon the window-panes […] and seeing that it was a soft October night, curled once about the house, and fell asleep.”
"I believe the poet today must broaden his field, get out of books and put himself forward with all the means provided by society itself and which he can use as unusual vehicles, infusing them with an ethical content which society does not confer on them. That is the starting point of the experiments in visual poetry which, in my opinion, has become the experimental poetry of our time. The search for a new ground between the visual and the semantic."
Joan Brossa
BOIRA
Núvol de baix ancoratge
Vent de Terranova
Gàrgola de la font i deu de rius,
Brodat de rosada, cortina d’ensomni,
I gasa estesa per fades;
Suspesa pastura de l’aire,
On esclaten landes de margarides i violes,
I al seu laberint pantanós
Els esplugabous esgaripen i les garses potollen;
Esperit de llacs i mars i rius—
Tragines només perfums i l’efluvi
D’herbes remeieres fins als camps dels homes.
Henry David Thoreau (traducció de Marta Vilardaga)
BOIRA
La boira és un símbol de la indeterminació i representa un moment evolutiu en què les formes antigues s’estan esvaint però encara no ha emergit un nou model que reemplaci les velles inèrcies. La fusió de l’aigua i l’aire esborra els límits entre les fases de la transformació, l’enfosquiment provisional de la mirada és necessari per avançar. La boira s'associa a la terra més que no pas al cel, la cosmovisió escandinava sol veure-la com un espai demoníac ple de monstres i al món oriental habitualment va lligada a una lleugeresa somiadora omnipresent en les pintures japoneses. Els mites irlandesos evoquen la boira en relació a la música del més enllà, el Síd, i en el mite del segle VIII del Viatge de Bran es parla d’una bella boira que és preludi d’una revelació transcendent. T.S. Elliott va imaginar la boira com un gat groc "que fregava el seu llom contra el vidre de la finestra […] i veient que era una suau nit d’octubre, s'enroscava un cop era dins de casa".
“Crec que el poeta actual ha d'ampliar el seu camp, sortir dels llibres i projectar-se amb un seguit de mitjans que li dóna la societat mateixa i que el poeta pot fer servir com a vehicles insòlits, tot injectant-los un contingut ètic que la societat no els confereix. D'aquí arrenquen les experiències de la poesia visual que, per a mi, esdevé la poesia experimental pròpia del nostre temps. La recerca d'un nou terreny entre allò visual i allò semàntic.”
Joan Brossa
