#25. MUSHROOM / BOLET

He is dancing, dancing. He says that he will never die. / Balla, balla. Diu que no moirà mai.

The Mushroom is the Elf of Plants－
At Evening, it is not－
At Morning, in a Truffled Hut
It stop upon a Spot

As if it tarried always 
And yet its whole Career
Is shorter than a Snake's Delay
And fleeter than a Tare－

'Tis Vegetation's Juggler－
The Germ of Alibi－
Doth like a Bubble antedate
And like a Bubble, hie－

I feel as if the Grass was pleased 
To have it intermit－
This surreptitious scion
Of Summer's circumspect.

Had Nature any supple Face 
Or could she one contemn－
Had Nature an Apostate－
That Mushroom－it is Him!

Emily Dickinson

MUSHROOM

Mushrooms are mysterious, they can be delicious or poison us to death, they can expand consciousness or cause outbreaks of madness. They emerge from a single, invisible network of white filaments called mycelium that live for hundreds of years. In the imagination of Western Europe they are tied to toads, goblins, witches and fairies. The sacred mushroom of the indigenous Mazatec people of Oaxaca is called nti-si-tho, literally "the one that germinates", and the Mazatec believe that it emerges from the soil sent from the sky by lightning. Anthropologist Robert Wasson captured an invaluable oral account for preserving the Mazatec cosmology: "The little mushroom comes of itself, no one knows whence, like the wind that comes we know not whence nor why…" In ancient China, mushrooms were a symbol of longevity and they were eaten by the immortals to have a lighter body. Zhuangzi, the 4th-century BC Taoist philosopher, considered that the multiplicity of mushrooms born from the same moisture was an image of the various fugitive apparitions of the inner self that comes from a single original essence. In various Bantu tribes of sub-Saharan Africa, mushrooms are a symbol of life regenerated by fermentation and organic decomposition: death as a source of vitality.

And they are dancing, the board floor slamming under the jackboots and the fiddlers grinning hideously over their canted pieces. Towering over them all is the judge and he is naked dancing, his small feet lively and quick and now in doubletime and bowing to the ladies, huge and pale and hairless, like an enormous infant. He never sleeps, he says. He says he'll never die. He bows to the fiddlers and sashays backwards and throws back his head and laughs deep in his throat and he is a great favorite, the judge. He wafts his hat and the lunar dome of his skull passes palely under the lamps and he swings about and takes possession of one of the fiddles and he pirouettes and makes a pass, two passes, dancing and fiddling all at once. His feet are light and nimble. He never sleeps. He says that he will never die. He dances in light and in shadow and he is a great favorite. He never sleeps, the judge. He is dancing, dancing. He says that he will never die.

Blood Meridian, or the evening redness in the west by Cormac McCarthy

---

El Bolet és el Follet de les Plantes.
Al Vespres no és enlloc;
al Matí, en una Cabana de Tòfones,
ell s’atura en un Lloc

com si s’hi entretingués sempre
i tota la seva Carrera, tanmateix,
és més veloç que una Veça
i més curta que la Dilació d’una Serp.

De la Vegetació és el Malabarista,
de la Coartada l’Embrió.
Com una Bombolla s’anticipa
i com una Bombolla toca el dos.

Sento com si li plagués a l’Herba
haver-lo interromput,
aquest Descendent subreptici,
amb l’Estiu tan poruc.

Si la Natura tingués un Rostre dúctil
o ella pogués menysprear algú,
si la Natura tingués un Apòstata,
seria el Bolet, segur!

Emily Dickinson (traducció de Marcel Riera)

BOLET

Els bolets són misteriosos, poden ser un plaer gastronòmic o mortal, poden expandir la consciència o provocar brots de bogeria. Emergeixen d’una xarxa quilomètrica i invisible de filaments blancs anomenats micelis que arriben a viure centenars d’anys. En la imaginació de l’Europa occidental van lligats a gripaus, follets, bruixes i fades. El bolet sagrat dels indígenes mazateques de Oaxaca s’anomena nti-si-tho, literalment “el que germina”, i creuen que surt de la terra enviat des del cel per un llampec. L’antropòleg Robert Gordon Wasson va capturar un relat oral de valor incalculable per copsar la cosmovisió mazateca: “el petit bolet ve d’ell mateix, ningú sap d’on ni quan ve, igual que el vent, tampoc se sap com ni perquè.” A l’antiga Xina els bolets era un símbol de longevitat, els immortals se’ls menjaven per tenir un cos més lleuger. Zhuangzi, el filòsof taoista del segle IV aC, considerava que la multiplicitat de bolets nascuts d’una mateixa humitat era una imatge de les diverses aparicions fugitives del ser que prové d’una sola essència original. En diversos pobles bantus de l’Àfrica subsahariana, els bolets són un símbol de la vida regenerada per la fermentació i la descomposició orgànica: la mort com a font de renovació de la vitalitat.

I van ballar, castigant els taulons de terra amb les botes de muntar, i els violinistes somreien espantosament sobre els seus instruments decantats. Per sobre de tots destaca el jutge, que balla despullat, amb els seus peus petits alegres i ràpids, i ara accelera el pas, dedicant reverències a les dames, colós i blanc i pelat, com un infant desmesurat. Ell no dorm mai, diu. Diu que no morirà mai. Saluda els violinistes i després recula i tira el cap enrere i riu des del fons de la gola i és el preferit de tots, el jutge. Es treu el barret i la volta lunar del seu crani es blanqueja sota els llums, i després gira i gira i s’apodera d’un dels violinistes i fa una pirueta i després un pas, dos passos, ballant i tocant alhora. Té els peus lleugers i àgils. Ell no dorm mai. Diu que no morirà mai. Balla a la llum i a l’ombra, i és el preferit de tots. Ell no dorm mai, el jutge. Balla, balla. Diu que no morirà mai.

Meridià de sang, o la vermellor nocturna a l’oest de Cormac McCarthy